Han passat forces dies ja, però entre estudiar i recapacitar per tot lo passat, finalment he pogut escriure aquesta crònica, una crònica especial i única, i que si una cosa tinc clar es que vaig disfrutar al màxim sa cursa i el que vingui vindrà però més enllà… Ningú hem traurà aquesta experiència que quedarà gravada a sa meva memòria de per vida…
«Sorolls dels competidors, les meves petjades, els meus batecs i les meves alenades, però sobretot el soroll de l’ helicòpter, tot això és una petita mostra del que he sentit en aquesta cursa, sentir de escoltar, pel sentit auditiu, perquè pel que fa de les emocions, moltes d’ elles no son impregnables amb lletres.»
Si fa uns mesos abans, sobretot durant els de la lesió, m’ haguessin dit que participaria a una copa del món, no m’ ho hagués cregut! No era posible
La copa del món, un circuit privat on es reuneixen els millors especialistes del skyrunning de món, SKYRUNNING amb majúscules, sobretot almenys en aquesta cursa que era per l’ entorn i el recorregut… Im-pre-si-o-nants! Una cursa de muntanya de veritat, dura, amb desnivell, amb trams relliscosos, trams tècnics, trams de caminar, trams de córrer molt… in-cre-ï-ble!
Participar convocat amb la selecció catalana, a una cursa de copa del món, era per a mi un dels somnis per complir a n’ aquesta vida, una referencia desitjada d’ aquestes que saps que son difícil de que es donin, que hauràs de lluitar molt per aconseguir-ho… Però com tot en aquesta vida.. Era difícil i tindria que lluitar fort per aconseguir-ho dur-lo a terme!
Amb tot això, una vegada superada la lesió, he anat agafant un altre cop sa forma, una forma que personalment us confesso que no m’ esperava assolir en cap cas.. O no que fos recompensada d’ aquesta manera …
Pas a pas, com es titula aquest blog, he anat treballant dur, suant, esforçant-me, sofrint a alguns entrenaments o en d’ altres simplement fent l’ esforç de aixecar-me o decidir-me a sortir a fer el programat amb es cos adolorit o cansat de les sessions fetes… Pro com molts sabeu, s’ ha de rompre l’ estat de homeòstasis, s’ ha de anar picant pedra per estimular es cos, donar-li un estímul i també deixar que aquest es compensí amb descans o ENTRENAMENT invisible…
Idò jo estava allà, a una prova de copa del món, havia tingut la sort de haver estat convocat per la selecció Catalana per disputar l’ ultima prova de la copa del món, a Itàlia, a Lago di Garda! Agrair infinitament, de tot cor i per tota la vida l’ oportunitat que m’ han brindat! Això el primer, fins aquí tot be, però buah, això comporta una pressió que també d’ ha de saber gestionar! El lema del seleccionador era que a gaudir de la experiència però que ens hi jugàvem la Copa del món per equips de curses per muntanya! Jeje molt fàcil… Encara que ets molt gran Fernando!!!
Bueno, tret de sortida, per davant 2 km de terreny «pla» per dedins la ciutat primer i després vorejant el llac, l’ increïble llac! Es surt a un ritme alt, però no tant com m’ esperava sa veritat, hem trobo «còmode» i tinc a la gent bona just al meu davant: noms com Kilian Jornet, Luis Alberto Hernando, Ionut Zinca, Zaid Ait… Per no estar «acollonat» no!?!?!?
Idò allà estàvem, anem fent i agafem ja una pista que després ens conduiria a un sender.. Ens esperava un tram de ni mes ni menys que 8 km amb un desnivell + de 1300 m! Rampes de km vertical vaja…
Vaig fent, amb bones referencies, i les sensacions son que hem trobo be! Porto un ritme alt i vaig agafant gent, encara que penso: «no te flipis, pere, que lo important es puntuar be i no pegar una petardada que no aportarà res a l’ equip» això per una part, per s’ altre tinc molt molt bones vibracions, agafo la roda al Joan Freixa, es una bona referencia i vaig tirant un tram darrera d’ ell.. Però passen uns minuts i jo vaig be, veig k ses pulsacions s’ estabilitzen o baixen un poc… Així que prenc sa decisió de tirar endavant, demano pas a en Joan i pec una estirada, veig que ses cames van, així que encara que puja molt i no vaig sobrat, crec que puc donar un poc mes..
Aquesta empenta que havia agafat… Me dona ànims, a donar un pel mes… I res: «al lio», ja estic allà, agafo gent i veig n’ Oriol Cardona allà al davant, amb uns altres atletes, així que a seguir! Agafo la seva roda i vaig fent! Un poc mes, avanço a un parell de gent però n’ Oriol s’ escapa…
A n’ aquest tram es cap dona voltes, penso en moltes coses, on estic!? Quina cursa estic disputant!? Hi ha un helicòpter sobrevolant la cursa!? M’ emociono un poc jeje però de cop penso; tio va, concentrat, pensa amb sa cursa que estàs fent! A per totes!
Al km 11 o així agafo en Luis Alberto Hernando, qui no te el seu dia i ja du a sobre una bona temporada… Així que res, a tirar! Agafo a nen Nil Cardona i anem junts fins es 12, ell no es troba del tot be de sa panxa així que segueixo al meu ritme, arribo al km 12 on hi ha avituallament, a partir de aquí fem un tram de petita baixada, on s’ han de estirar fort ses cames i córrer fort! Tampoc m’ arrisco massa, no vull petar!
Al final de sa baixada, toca pujar jeje i allà m’ agafa en Imanol Goñi, corredor jove basc! M’ avança i penso que sa seva roda es sa bona! M’ enganxo i tirem amunt, es un tram que puja però permet córrer, pista d’ herba… Veiem allà al davant a n’ Oriol + 2 altres corredors, seguim i els agafem, seguim a bon ritme i ens animem mútuament! “Vamos que estamos haciendo buena carrera!”
Seguim, tirant i al cap de uns revolts de caminet entre prats, boscos i un poc de neu per devora es camí… I properament agafem un altre grup!!! Son 3 més, entre d’ ells una andorrà, un que corre per l’ sportiva i un altre mes!
Abans de que acabi sa pujada i assolir es punt màxim de altura (1600), avanço a nen Imanol i un altre corredor d’ es grup, pas següent: baixar! Es fa dins un tram de bosc, amb bastanta fullaca, terra banyada… Ses meves sabates no enganxen massa a n’ aquest tram així que he de anar bastant alerta per no caure… En Goñi sa tira tope, m’ avança i marca ritme, mos quedem ell, un altre corredor patrocinat per una marca i jo…
Anem fent amb baixada, unes corbes bastant tancades, boscos frondosos.. Quin plaer!!!
Estem pel km 16 o així i agafem una pista, primer plana i després pica per amunt.. Agafo un bon ritme i partim en Goñi i jo!
Ara ve un tram de cursa que son puges i baixes, enfangats.. I sem fa bastant dur i llarg! Me prenc es 2n gel i pareix que me dona vida! En Goñi fluixetja un poc i s’ altre corredor mos ha tornat a enganxar.. Fem camí pro es fa llarg, puges i baixes però vaig entrant en ritme!!!
Arribem a un control, primer es corredor desconegut, després jo i en Goñi darrera.. Aprofito per fer un avituallament ràpid i avançar així una posició.. Aquesta jugada me surt molt be i res, ja estic a sa baixada final! Avall, avall! Primer un tram tècnic on agafo un altre corredor aprofito que es tram es de córrer i que ell pareix que tira per agafar sa seva roda…
Un poc mes abaix però me n´adono compte que ell als trams tècnics no va tant be així que quan puc l´avanço i faig tot es tram tècnic bastant be, vaig be però un poc massa ràpid jeje tinc algun ensurt però els aconsegueixo salvar, poso sang freda i cap avall!
Van passant es metres de desnivell – i ses forces son justes, s’ agarroten ses cames però joder, Pere estàs fent una cursa molt bona! No se quin vaig però es km´s van passant!
Estic acabant, garebé arribo al poble, agafo una pista encimentada i hem canten que vaig el nº 11! Penso: Ostres! Que bé! Però just un revolt més al davant veig una esquena de un corredor de Salomon, no m´ho pensó dues vegades i canvio amb el que hem queda de energía, ell va tocat i jo sembla que tinc un puntet de canvi, en pocs metres l´aconsegueixo agafar i no m´ho pensó un altre vegada, ataco de nou i afronto els darrers 400 metres de cursa com si el dimoni vingués a per mí!
Miro un cop al darrera i no hem segueix, un munt de sentiments m´afloren, cauen sobre mí, una sensació increïble de felicitat, unes rialles, unes llàgrimes, la gent que m´allarga la mà perquè els hi toqui, com la gent bona, com els supercracks mundials… BUAAAAAAAH! Pell de gallina!
Això va per tots els que m´ajuden o m´han ajudat a ser com sóc, la meva familia, els meus amics, per la FEEC, per tots ells va! Perquè m´ajuden a treure el millor de mi, el meu dia es dur, entrenar i estudiar, poc més, però tot es veu recompensat perquè sóc feliç, faig el que m´agrada!
